LA POESIA DE PREGUERRA, POSTGUERRA I CONTEMPORÀNIA

Postguerra

 

Encara que la producció literària es pobre en la primera dècada de postguerra, la poesia manté un certa riquesa artística. A principis dels anys 50 es situa a Miguel Hernández, que es considera un autor que pertanyia a dos corrents: el grup poètic del 27 i la Generació del 36. Als anys 50 es troba present la poesia social, que presenta un llenguatge que el poden entendre tots els públics.Fins a l'any 1944 la literatura catalana fou clandestina. Abans, els intel·lectuals que no havien marxat a l'exili s'organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. A part de les lectures, conferències, commemoracions, etc., d'aquestes sessions ja fos mitjançant mecenatge o subscripció prèvia, en sortiren edicions d'obres diverses (les Elegies de Bierville , de Carles Riba, per exemple). El complicat sistema d'edició (pseudònims, dades falses, peus d'impremta canviats) estimulà l'aparició de substitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar una carta, etc. El 1944, també clandestina, aparegué la revista “Poesia”, que dirigida per Josep Palau i Fabre, mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. “Poesia” comptà amb les col·laboracions de Riba, López-Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, Romeu, etc. Un any important va ser el 1955 quan es van publicar Pido la paz y la palabra de Blas de Otero i Cantos iberos de Gabriel Celaya. Va aconseguir una gran importància els temes relacionats amb el país d’Espanya donant un enfoc polític.A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta, començaren a produir dues generacions: aquells escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d'escriure i ara tornaven a la llum pública, i uns altres de més joves que iniciaven aleshores la seva tasca intel·lectual. Els primers, els formats i/o coneguts abans del 1939, foren els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofrí el país. Ells com a homes havien canviat i la nova conjuntura històrica no els era favorable. Són els escriptors que d'una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l'exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. Els propòsits, però, anaven més enllà dels purament literaris i estètics. Els punts bàsics del seu programa foren dos: d'una banda, normalitzar definitivament la llengua i, de l'altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Dins d’aquest tema podem trobar altres temes com: la injustícia social, el mon del treball, l’anhel de llibertat, etc. Ja a finals dels anys 50 es comença a superar l’etapa social i comencen a sorgir nous poetes com: Angel González, José Angel Valente, José Agustín Goytisolo. Amb aquests trets característics:

• Preocupació fonamental per l’home.

• Presenten inconformitat sense arribar al realisme crític.

• La seva temàtica torna al mateix: nostàlgia, la família, l’amor, l’erotisme, etc.

• Al seu estil es visible un voluntari allunyament de les tendències anterior. Es rebutja el patetisme de la “poesia desarriagada” i es busca una labor de depuració de cada paraula.