Contextualització

La poesia d’avantguarda

 

Amb motiu de la profunda crisi de valors provocada per la Primera Guerra Mundial (1914- 1918), van sorgir a Europa els moviments d’avantguarda que van representar una reacció contra els poders burgesos, caracteritzats pel seu esperit revolucionari i per la seva voluntat de trencament amb la tradició, una reacció contra els postulats formalistes anteriors. L’ambient d’inestabilitat política i social (enfrontaments entre la burgesia i el proletariat; la dictadura de Primo de Rivera, 1923-1931; la proclamació de la Segona República l’any 1931...) va afavorir que l’Avantguardisme s’introduís ben aviat en l’art català. Les avantguardes van ser moviments socials i estètics (incidència en la poesia i en la pintura, principalment) de ruptura amb la tradició i moviments de recerca de noves formes d’expressió que es van manifestar a Europa des del primer terç del segle XX.

 

La poesia de postguerra fins als anys seixanta

 

La Guerra Civil Espanyola va significar una desfeta per a la cultura en llengua catalana. La victòria del general Franco sobre les forces republicanes va convertir Espanya en un reducte feixista que va durar gairebé quaranta anys. La dictadura va comportar una repressió de tot allò que tingués a veure amb l’etapa anterior, o que no s’adaptés a la ideologia del sistema. Catalunya va experimentar els efectes de la repressió: les institucions polítiques i culturals van ser anul·lades; es va prohibir l’ús públic del català i el seu ensenyament; es van suprimir diaris i revistes considerades perilloses pel règim franquista... Davant d’aquesta situació, només hi havia dues opcions per als intel·lectuals catalans que es neguessin a col·laborar amb el règim:

 ’exili o la clandestinitat (intel·lectuals que van lluitar contra el règim franquista creant revistes “subversives”, mantenint contactes per mitjà de les tertúlies en cases particulars...). A partir del 1945, amb la desfeta del feixisme europeu, el règim de Franco va haver de mitigar la repressió. I això va permetre, d’una banda, que la silenciada cultura catalana es recuperés tímidament i, de l’altra, que alguns escriptors exiliats tornessin a Catalunya. Als anys seixanta es va iniciar una dinàmica contrària al règim franquista molt activa: organització de sindicats, tancades d’intel·lectuals...

 

 

La poesia dels anys setanta

 

Als anys setanta el corrent poètic dominant va ser el realisme històric (la realitat social com a matèria poètica, una poesia, doncs, compromesa amb la realitat de l’època, amb antecedents en la poesia civil de Pere Quart i Salvador Espriu de la dècada anterior). El poeta, amb un llenguatge senzill, sobri i directe, expressa la seva pròpia experiència, lligada a la dels altres individus; és a dir, posa l’accent en el contingut més que en la forma i tendeix al vers lliure. Al final de la dècada dels setanta la poètica realista va entrar en crisi i va ser revisada per una generació de poetes i d’intel·lectuals que va impulsar una renovació literària basada, principalment, en la recuperació de poetes catalans com Josep Carner i J.V. Foix. Les figures més destacades d’aquest grup van ser Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol.

 

La poesia dels anys vuitanta i noranta

 

A partir dels anys vuitanta, la recuperació de l’autogovern i de la Generalitat van comportar importants iniciatives d’impuls i de consolidació en la literatura: la difusió dels autors al país i a l’estranger per mitjà d’exposicions, traduccions, conferències...; l’encàrrec de guions per als nous mitjans de comunicació en català, com ara Televisió de Catalunya i les emissores de ràdio de la Generalitat; la creació d’un teatre públic, amb la inauguració del Teatre Nacional de Catalunya (TNC); els cursos de català per a adults i la catalanització de l’ensenyament reglat, que van permetre la consolidació d’un públic lector i, en conseqüència, d’un mercat literari... Tots aquests factors van permetre la professionalització dels escriptors i la producció literària culta en català es va normalitzar. I en aquest context, molts escriptors van fer entrada en el panorama literari català: els poetes Joan Margarit, Enric Casasses, Maria Mercè Marçal, Narcís Comadira...; els narradors Quim Monzó, Sergi Pàmies, Ferran Torrent...; els dramaturgs Sergi Belbel i els germans Sirera...