LA POESIA DE PREGUERRA, POSTGUERRA I CONTEMPORÀNIA
L'ELIONOR
Joan Oliver
Joan Oliver i Sallarès, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell, en el si d'una família de la burgesia industrial. El seu besavi, Pere Oliver, havia estat un dels fundadors de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i el seu avi matern, Joan Sallarès i Pla, un dels capdavanters del Foment del Treball en el tombant de segle.
Passa la infància immers en un ambient de casa benestant. Estudia el batxillerat als Escolapis de Sabadell i entre els anys 1916 i 1921 estudia Dret a la Universitat de Barcelona. Estableix una forta amistat amb altres joves com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia i pel desig de provocar la societat del moment.
En aquesta línia, organitzen actes com els Anti-Jocs Florals, creen un Club de Senyors del qual nomenen un ase com a president, i celebren conferències grotesques. D'altra banda, però, també treballen per difondre la literatura catalana a Sabadell i al Vallès. El seu projecte més ambiciós és la creació de l'editorial La Mirada que, a més de publicar títols escandalosos per a les tendències d'aquell moment, també edita autors com Josep Carner i Carles Riba. D'aquest grup sabadellenc, són Francesc Trabal i Joan Oliver.
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput. Però no és fins al 1934, amb l'aparició del seu primer poemari, Les decapitacions, que signa amb el que és el seu pseudònim poètic, Pere Quart.
Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la Guerra Civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.
El 1939 s'exilia a França, on està un temps amb altres escriptors catalans al castell de Roissy-en-Brie i després a Saint-Cyr-sur-Morin. S'exilia, primer a Buenos Aires, on el col·lectiu de refugiats es trasllada en el vaixell Florida, i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.
A Xile, mira de guanyar-se la vida amb diversos oficis. Enyorat del que ell anomena “la seva pàtria”, torna a Catalunya el 1948.
Poc després d'arribar, ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Uns mesos més tard, la seva dona, Conxita Riera, mor de leucèmia. Fruit d'aquestes experiències fa els llibres Saló de tardor i Terra de naufragis.
Durant uns anys sobreviu treballant en una impremta familiar i fent traduccions, sobretot d'obres de teatre. La seva situació comença a canviar quan, el 1955, accepta la direcció d'una col·lecció de novel·la catalana a l'editorial Aymà.
Contribueix també a la fundació de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Un cop casat en segones núpcies, viu encara de col·laboracions a la revista Destino, amb el pseudònim de Jonàs, dirigeix un temps l'editorial Alcides, i elabora un diccionari de literatura a l'editorial Montaner y Simón. Més tard dirigeix l'editorial Proa.
Publica les seves traduccions d'obres de Molière, Carlo Goldoni, Anton Txèkhov, Bernard Shaw, Samuel Beckett i Bertold Brecht. La seva obra més reeixida es considera que és Ball robat. Tot i que sempre ha estat present en el món teatral català, tenen força ressò algunes de les seves peces, com la traducció de Tot esperant Godot, Això guixa o Joan Oliver.
El seu ressò com a poeta es produeix el 1959 amb l'aparició de: el poemari Vacances pagades.
Aquesta nova poesia, coneguda com a "poesia social", és el corrent literari hegemònic durant la dècada dels seixanta. El seu últim gran ressò i, a la vegada, inici del final és el mitificat recital "Price dels poetes", on diversos autors fan una multitudinària lectura de poesia, en solidaritat amb la classe obrera.
Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista. És com una mena de "patriarca" per als més joves i participa activament en actes de protesta com els de "La caputxinada" (1966).
L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Posteriorment, finalitzada la dictadura i restaurat el govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, continua mantenint una posició crítica i insubornable, fins a l'extrem de rebutjar la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Protagonitza també una de les primeres reivindicacions professionals com a escriptor, amb el suport d'alguns membres de la Generació del 70, arran de la seva precària situació econòmica després d'haver exercit la direcció literària d'Edicions Proa, durant una sèrie d'anys, sense cap previsió de prestació de jubilació. En unes declaracions a Catalunya Ràdio, no amaga que està molt desanimat del col·lectiu d'escriptors.
Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.
