LA POESIA DE PREGUERRA, POSTGUERRA I CONTEMPORÀNIA

Josep Palau i Fabre

 

Josep Palau i Fabre neix a Barcelona el 21 d'abril de 1917, però passa el primer any d'infància a Badalona. El seu pare fou el pintor, decorador i inventor de joguines Josep Palau i Oller. Els internats on estudia li van marcar desfavorablement la infantesa.

Col·labora en la premsa catalana abans del 1936. Als divuit anys comença a fer crítica literària a La Humanitat, és així com pot entrevistar Federico Garcia Lorca, Josep Maria de Sagarra, André Maurois, etc. i on va coneixent tots els escriptors catalans. El 1938 el mobilitzen al cos de Sanitat del Ministeri de Guerra. A l'entrada dels franquistes, era a Olot de cap aparatista i va ser dut al camp de concentració de Lleida.

Del 1939 al 1943 cursa estudis de Filosofia i Lletres. Coneix Joan Triadú, Miquel Tarradell, Miquel Dolç, Néstor Luján. El 1941 organitza les primeres sessions clandestines d'Amics de la Poesia a casa seva. Publica el primer recull de poemes (una part del qual havia estat publicat a Melilla: Balades amargues) L'aprenent de poeta (1944), que va impactar en aquells moments per la incorporació de l'erotisme en algunes composicions. Conceptualment fou un poeta d'intencionalitat inconformista, pretès seguidor de la línia poètica marcada per Rimbaud i Artaud, seguidor més per motius ideològics que clarament estètics ja que l'estil de la seva obra poètica és en general racional i lúcida.

Fou el creador i l'editor de la revista Poesia (1944-45) on es lliga la tradició medieval d'Ausiàs March amb la noucentista, amb textos de Carles Riba, J. V. Foix, Marià Manent, però alhora de Salvador Espriu i d'autors de la nova generació, com ara Joan Triadú i Rosa Leveroni, entre d'altres. Cal destacar-ne també les versions de Mallarmé, de Paul Élouard, de Rimbaud, de Breton, etc. Palau i Fabre va ser també un dels fundadors de la revista Ariel (1946-51) i també va col·laborar amb la revista de Dau al set.

El 1946 rep una beca del govern francès per una estança d'un any a París, que li va ser renovada l'any següent. S'hi està setze anys. Als inicis duu una vida bohèmia, fa d'extra de cinema, de professor d'espanyol, de periodista, de cambrer... però cap al 1953 s'estabilitza econòmicament treballant a 'la Casa de México'. És un període d'aprenentatge i maduresa, que li permet conèixer entre altres personatges a Artaud, Camus, Octavio Paz i sobretot a Pablo Picasso. Retorna a Catalunya el 1961.

L'any 1952 aplega la seva obra poètica en un llibre que inclou L'aprenent de poeta, Imitació de Rosselló-Pòrcel, Laberint i Atzucac i que titula: Poemes de l'alquimista. Aquest llibre l'ha anat reelaborant des d'aleshores, en successives edicions.

Diu Palau i Fabre que "l'ambientació artística respirada al costat del meu pare explica que entre els meus primers poemes n'hi hagi molts de tema pictòric i explica, encara més, el meu interès per Picasso, del qual jo sentia parlar a casa meva des de menut i que no vaig conèixer sinó a París el 1947, un any després d'haver escrit el primer llibre sobre ell". L'impacte que li provoca conèixer personalment Picasso marca el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l'estudi d'aquest pintor des de diversos àmbits: Vides de Picasso (1962), Picasso (1963), Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1967 i 1975), obra d'investigació, Picasso per Picasso (1970), recull i anàlisi de tots els autoretrats, Picasso i els seus amics catalans (1971), L'extraordinària vida de Picasso (1971), per a infants, El "Guernica" de Picasso (1979), Picasso vivent, 1881-1907 (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Vides de Picasso. Assaig d'una biografia pura (1986), Picasso cubisme (1998) Estimat Picasso (1998, Lletra d'Or), Picasso dels ballets al drama, 1917-1926 (1999).

Sobre l'atracció per l'obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l'article "Nòtula" (Barcelona, 1996), "Quadern picassià", dins Quaderns de l'alquimista (Proa, 1997).

L'any 1962 inicia una etapa vital solitària a Grifeu (la Costa Brava) que s'allarga fins al 1975, combinant-la, però, amb ininterromputs viatges picassians.

El 1975 comença una etapa públicament més dinàmica. Reedita els poemes, recupera el teatre amb diverses posades en escena, continua publicant els estudis picassians, i publica les primeres incursions en el món de la narrativa amb el llibre Contes despullats. Fa col·laboracions en els mitjans de comunicació: Avui, L'Avenç.

La seva obra en prosa es recull en els Quaderns de l'Alquimista (1976), en les ulteriors edicions o versions del qual (1983, 1991, 1996, 1997) va afegint nous materials, sempre a l'entorn de la temàtica estètica o literària. Els seus assajos s'han traduït a diverses llengües.

L'any 1984 va ser guardonat amb el premi de Literatura Catalana d'Assaig de la Generalitat de Catalunya pel seus Nous quaderns de l'alquimista. L'any 1989 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1996 aplega a Les metamorfosis d'Ovídia dotze narracions escrites entre 1989 i 1994. El 1996 el distingeixen amb el Premi Nacional de Cultura; el 1999, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 2000 és nomenat Officier de l'Ordre des Arts et des Lettres, pel govern francès y l'any 2006 obté el premi Crítica Serra d'Or d'obres completes.

El maig del 2003 s'inaugura la Fundació Palau a Caldes d'Estrac, que ell mateix presideix. La Fundació Palau té com a vocació conservar, exhibir i difondre el fons artístic i documental propi de Josep Palau i Fabre i el fons que va heredar del seu polifacètic pare, Josep Palau Oller.

Posteriorment rep diferents homenatges com el que li va retre l'Ajuntament de Barcelona al Palau de la Música, l'any 2005. Mor a Barcelona el 23 de febrer de 2008 als noranta anys d'edat.

Josep Palau i Fabre fou soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

El 2011 es culmina la monumental obra picassiana de Palau i Fabre amb la publicació pòstuma de Picasso 1927 - 1939. Del Minotaure al Gernika, el quart volum de l'estudi més minuciós i detallat sobre l'artista que s'ha escrit mai.