LA POESIA DE PREGUERRA, POSTGUERRA I CONTEMPORÀNIA

J.V Foix

 

Josep Vicenç Foix neix a Sarrià el 28 de gener de 1893. Fill del pastisser amb més renom del lloc, estudia a l'escola pública de la vila on coincideix amb el pintor Josep Obiols amb qui després manté una bona amistat. Inicia, després del batxillerat, la carrera de Dret amb certa desgana, però abandona els estudis al segon any.

En lloc d'assistir a les classes, Foix va a la Biblioteca Universitària i llegeix els clàssics catalans, grecs, llatins i francesos: Ausiàs March, Petrarca, Dant, Llull, Lord Byron o Charles Baudelaire. Adquireix una foneria tipogràfica que torna a vendre quan s'imposa el linotip. La lectura i la literatura són a partir de cert moment la seva dedicació, a banda d'ajudar el seu pare.

A partir de 1916 s'integra a les penyes i als grups d'intel·lectuals i artistes barcelonins, especialment a la penya de l'Hotel Continental, on coneix els poetes López Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera, que l'incorpora a La Revista. En aquests anys inicia una intensa activitat literària, intel·lectual i periodística. S'interessa per les avantguardes, tant literàries com pictòriques. Presenta les primeres exposicions de Salvador Dalí i Joan Miró, i tradueix i difon la nova poètica d'avantguarda francesa.

Aquest treball de difusió de l'art nou, Foix el desenvolupa mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista, Trossos, La Cònsola, L'Amic de les Arts, i finalment com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins 1936, quan la guerra civil estronca per sempre més la seva carrera de periodista. Desplega també una notable activitat política. S'afilia al partit Acció Catalana i participa i polemitza en els debats polítics defensant posicions catalanistes i nacionalistes, i alhora elaborant una teoria catalanista molt influïda per la fascinació que li provoquen alguns aspectes del feixisme italià.

Foix, partidari de la reescriptura, publica els seus escrits molt lentament i abans de 1936 només ha donat a conèixer les proses poètiques Gertrudis (1927) i KRTU (1932). L'esclat de la guerra civil espanyola frustra l'edició de Sol, i de dol, que ja és a la impremta i que haurà d'esperar fins al 1947 per sortir al carrer.

Posteriorment a la guerra civil, Foix, que es veu obligat a renunciar a tota la seva activitat de periodista i agitador cultural, reprèn, mort el seu pare, el negoci familiar de pastisser i, a la vegada, se centra en la reelaboració i publicació de la seva obra poètica. Paral·lelament, anirà ajudant i col·laborant amb els joves artistes catalans que rescaten l'art d'avantguarda català, estroncat i marginat pel franquisme. Així, Foix realitza obres conjuntes amb els joves del grup de Dau al Set, principalment amb Joan Ponç. Foix, que encara té semblances amb els noucentistes, vol instaurar la tradició i a la vegada tenir relació amb els corrents literaris més nous. Un vers seu ho resumeix: «M'exalta el nou i m'enamora el vell».

Foix no abandona mai el contacte amb els joves i la seva obra és redescoberta i recuperada a partir de les dècades dels 50 i 60, per una nova generació de poetes, Gabriel Ferrater o Pere Gimferrer, i artistes plàstics que, durant la dècada dels seixanta, l'assenyalen com el gran poeta català del segle XX.

El 1961 és elegit membre adjunt de l'Institut d'Estudis Catalans, i el 25 de maig de 1962 cobreix la vacant del poeta i dramaturg Josep M. de Sagarra com a membre numerari de la Secció Filològica. En els darrers anys de la seva trajectòria, J. V. Foix és consagrat com un dels grans mestres de la literatura catalana. D'altra banda, el seu poema És quan dormo que hi veig clar (1953), és dels més coneguts popularment després d'haver estat musicat pel cantant Joan Manuel Serrat.

J. V. Foix l'any 1985 ajuda a refundar l'associació estudiantil Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) i el mateix any és nomenat President d'Honor.

Són anys de reconeixements i homenatges, en els quals se li concedeix, coincidint amb el seu vuitanté aniversari, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984), i és proposat per al premi Nobel pel Parlament de Catalunya.

J. V. Foix mor al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987, l'endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari.