LA POESIA DE PREGUERRA, POSTGUERRA I CONTEMPORÀNIA

Josep Palau i Fabre

 

Balades amargues (1942)

 

Molts anys d'admiració mútua i una bonica amistat uniren Josep Palau i Fabre i Maria Dolors Laffitte durant molts anys de vida. La cantant morí un 15 de febrer de 2008, i el poeta, una setmana més tard: el 23 de febrer. Balades Amargues (1943) és la primera obra editada de Palau i Fabre, que Laffitte va musicar als anys setanta (un treball que no s’arribà a editar). Traspassats ambdós, avui s'edita aquest disc, enregistrat el 2006 a partir d'arranjaments de Pep Arias. Palau l'arribà a escoltar, encara inèdit. Els temes principals d'aquest poema són la gelosia i l'amor no correspost. Aquest va ser un gran problema psicològic que ella va tenir durant anys i que va demostrar en el seu poema.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Càncer (1943)

 

A Càncer Palau va aplegar poemes escrits entre 1943 ("La sabata") i 1945 ("Mèdium") tot passant per "L'edat de pedra" (1944), dedicat a Joan Miró, i els poemes "Salvador Dalí", i "Idil.li", i Càncer va acabar de construir-li la imatge de poeta escandalós per la forma com, sense eufemismes, i ja des de bon començament ("La sabata"), tractava el sexe -el sexe entès com a passió i desig-, la seva forma de defensar un nou ordre moral i una nova estètica. El títol del llibre ens remet al número 10 de "Poesia" quan Palau, a la pregunta Què és poesia?s'havia respost: "La poesia és un càncer". Si per a Palau Càncer representa un pas més enllà en la línia inaugurada amb L'aprenent de poeta, per a la literatura Càncer és un llibre que obre una via nova en la tradició poètica catalana. Així, Palau (que ens certs moments ha estat considerat més un nàufrag que un revolucionari i que, malauradament per a ell, ha estat les dues coses) a la vegada que és, ell tot sol, una tradició, forma amb Foix, Brossa i Perucho el quartet mitjançant el qual reapareix novament l'avantguarda poètica a Catalunya. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Poemes d'alquimista (1952)

 

El llibre Poemes de l'Alquimista és, de fet, el conjunt final que recull la totalitat de l'obra poètica de Palau i Fabre escrita entre 1936 i 1950 i que havia anat apareixent publicada sota successius títols independents. Sense perdre de vista la divisa palaufabriana segons la qual "l'home és un animal que busca", els poemes de l'Alquimista encaren la problemàtica de la desintegració del jo i del mimetisme. Segons Palau, l'home contemporani viu els residus d'un jo del qual cal buscar les arrels en el racionalisme grec. Rimabud i Picasso -juntament amb Artaud, Baudelaire, Lutreamont i, fins i tot, Llull- seran els genis que millor encarnen aquesta dissolució del jo i els que li oferiran diferents camins d'exili i de desdoblament en la recerca. Pel que fa al mimetisme ("la naturalesa és mimètica"), Palau viu la seva pròpia "alienació" a partir de la identificació empàtica amb objectes i éssers. "Sentir arbre, au, estel, Llull, home de les cavernes, etc., no n'hi ha prou si aquest sentit no afecta la regió de l'ésser i si no puc dir que sóc arbre, au, estel, etc." Aquest és, per exemple, el sentit del poema "Pedra" inclòs en el Aprenent de poeta: "Durant com l'aigua dura, / Arrel d'ella mateixa, / En èxtasi perenne / la pedra perpetua / la pedra, imatge pura, / i la idea de pedra / se'ns fa del tot madura."